cepte que l'historia no més ne tinga dues.
Passava jo un vespre pel carrer de Ronda; los fanals son tan curts de tret, que no més allargan fosca; al peu d'un balconet, d'aquexos baxos del Ensanxe, hi havía un galan, lo cap alsat, sospesa la conversa y mirantse a una dama amagada entre les persianes mitx closes. La vaig conèxer desseguida, ab la veu... dels ulls: era ella, la desconeguda del tramvía.
En quant al jove, me'l vaig mirar de cua d'ull, y era l'altre, 'l pacient, lo de les mirades calmoses, lo discret, lo qui no seguía a les conquistes, lo qui les feya a l'alta escola, sens vanitat ni impaciencies; era lo hèroe.
«Ja pots anar sol!» vaig pensar jo, y casi be'm venían desitxos de posarme sota'l balcó pera dirli a la dama que no havía succehit rès que jo no m'ho hagués pensat abans.
Y, ¡còm venen les coses! entre'ls tres acabem de portarho a terme; jo
