Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/139

negres com... vaja, que ni un felpa de barret;... semblava un pendonista. Donavam lo vol per cercar assiento; sense mirar a ningú, sèrio, mastegant lo puro... Los fadrins se apartavan per fernos lloch; alguns me deyan: «¡Alsa, Menut, qu'anem tibats!» l'altre s'acostava y baxet me deya mirant a la Madroneta: «Socio, no't conexía'l compromís; però ja't dich qu'es de patent.» Jo, sense girarme, li feya l'ullet volent dir: «Conforme, y... á la órden.» Vamos, que mentres nos passejavam, no més faltava que'ns toquessin la marxa reyal, per que allò era un seguit de fer exclamacions y de dirnos alabanses. Per axò també, alguna de aquelles que may ningú les treu a ballar, sentía que deyan: «deuen ser tenyides aquexes faldilles.» Però ab la mala mirada que jo dexava caure al rengle, 's feya un xiton que ningú gosava respirar.
Rompía l'orquesta, que qualsevol haguera dit que no més nos esperava a nosaltres per comensar. «¡Que sonin! —deya jo a la Madroneta;— 'l primer ball se desprecía.» Però, tocavan lo vals de socios: puro a terra des-