La festa sempre acabava ab llàgrimes. L'historia del hospiciano: uns pares morts ó ausents ò potser desconeguts... Lo senyor Janet s'alsava apressuradament y se'n anava sens plegar lo toballó pera amagar la pena que l'enternía; lo Peret, avergonyit, esmicolava neules ab lo ganivet sense gosar mirar als seus pares; y'l noy, contant ab indiferencia les seves desditxes com si fossin les d'un altre, y la pobra de la senyora Pepa plorantles ab desficiós sentiment.
May foren estèrils aquelles llàgrimes, ni passadís lo seu sentiment: anys després, en aquella matexa taula s'hi assentavan los qu'havían sigut hospicianos; eran jovenets lliures, ab ofici, y un pervindre capàs d'esborrar lo recort d'una infantesa desgraciada.
Abans d'ahir, qu'era Sant Joan, calía haver estat en aquella casa.
—¡Resurrèxit!—cridava'l senyor Janet al veurem entrar després d'alguns anys qu'en tal diada m'havía contentat envianthi la targeta.—Sèu, noy;
