— ¡Ay, ay, ay!
— Sebas! — dich jo. — Lo día que me torni a inclinar la mirada sobre d'aquesta noya, del revés que li aconduhexo a les galtes tots los caxals d'aquesta banda li van a parar al altre rengle. ¡Poca vergonya! ¡Me caso ab lo món! bàxi'ls ulls, no'm miri, per que d'un'altra brivada li trech les catarates de la vista.—
Va butxaquejar per ferme foch. Jo que li poso mà al infern per pèndreli'l revòlver y, senyors: ¡era ab un vano de quatre quartos que'm volía fer frente! Me vaig encegar; me poso derrera seu, y d'un cop de taló a la saga'l planto a l'altra cantonada y allí's va quedar axís: com aquell qui llegeix un bàndol.
Ja veuràn; semblem dos enzes a casa. La mare, de bon matí, se'n va a Santa Caterina, a la parada. Ven sigrons remullats. Es un negoci petit, però curiós: l'aygua s'adinera tant com la llegum.
— Càsat, fill meu, — me deya sempre la pobra dòna. — Ab lo que tu
