Aquell home apartà la mà seca y
sense tacte qu'havía profanat les
despulles de son rostre, y recobrà
los suaus contorns que li donavan
bellesa; y entremitx de sa pell blanca y unida, ab finor de cera, blanca y transparent com les fulles de camelia, sentí la rojor de la vida recórrerla y animarla.
Pura pensà ab aquell jove; sovint,
molt sovint tornava a demanar al
piano que li parlés aquell cant de
anyoransa. Y gosava mirar a la Verge després d'haverlo sentit. Diu
també que la Verge li contestà quan
tornà a preguntar si era pecat que
les noyes anessin al ball, dientli:
«Préga, filla, no hi tornis al ball, que
fora massa'l teu sofrir si arribessis a
trobarhi un altre jove d'ulls negres y
tinguessis d'oblidar los cants del
Beau Danube bleu.»