després una munió de dònes ab ses
caputxes y faldilles negres se'n anavan ploroses torrent avall. Y a voltes, ab tochs més solemnes me deya:
ara prego per un minyó, y cada
prech meu fa derramar més llàgrimes a sa estimada que pert lo seu be,
y a sos pares que perden be y esperansa...! Ahir va ser un jayo; l'altre
día, una donzella... Y, vaja, fora un
may acabar. A tots me'ls anomenava, y com que'ls conexem desde que
van nèxer, a tots los estimem, y compartim lo dolor comú, pregant les
campanes, y jo estenent les arrels,
cada cop que sento remoure la terra,
per portar — y no sé si hi arriba,
— un poquet de sava fresca als que
enterran a prop meu, ja que no
puch, com voldría, dúrloshi la llum
que goso y l'oreig que'm fa viure.»
«Me'n vaig d'aquesta terra desagrahida,—butzineja l'Hivern.—¿Y quína tonada'm canta ara l'aygua, ni que n'haig de fer? jo he apilotat neus a
la montanya per contradir l'estiu, y
