temps, tota presumida's decantava en diagonal com per mirarse de
reull; tot va caure ab l'empenta de aquell barroer del Angel; lo fosch
esbatiment de la llosana y aquell pedàs d*hermosura, aquell raig de
sol que tants anys l'havía daurada vingué a terra ¡ell tan noble! a llepar les humides rejoles.
Pobre Angel! dos desenganys lo portavan a establirse en aquella cofurna: un d'estimació, l'altre d'interessos. Al bell punt que desmembrava en pesses més xiques l'últim duro d'una primera dels Empedrats, la promesa'l desdonava desde la rexeta ahont se diu Deu l'ampari als pobres, despatxantlo sens donarli ocasió de fer cumpliments ni de despedirse de l'ingrata ab una estreta de mà d'aquelles que posan en correspondencia fins a dues persones que no sàpigan de lletra.
¡Quín idili'l dels seus amors! ¡amors d'aucell! Mitx any d'estar
afectats l'un per l'altre (tot lo temps
