— Be, dígas, ¿còm ha anat aquesta junta, ja esteu entesos? ¿Quí es l'abanderado?
— ¿Què dius quí? Tot Espanya'n parlarà aquest any dels cotxeros de Barcelona. ¿Que dorm la noya?
— Està clar que dorm, ¿què havía de fer, enravenantse de fret per les cadires? Fins que jo li he dit que posés la clau sota la porta y que se'n anés al llit.
— ¿Vols donarli una sorpresa? Hi haurà ball...
— Be, ¿quí es l'abanderado?
— N'havía de ser jo.
— Què dius...!
— Y no n'he sigut per mor de tu.
— ¡Y ara, que va de bò!
— De serio. Ja'ls ho he dit a la junta: «per ella, pel topacio de casa, me dexo treure de dita. Calcúlin vostès que la vegada que vaig serne, de resultes, nos vàrem casar. Y jo de dònes no'n conquisto cap més.»
— ¡Beneyt!
— Déxam dir. «Nos vàrem enamorar tots dos per Sant Antoni; per que ho puch dir ab tota la boca: jo feya la meva patxoca; y ella, que no tenía pà al ull, se va fer càrrech
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/282
Aquesta pàgina ha estat revisada.
