— ¡Nostre Senyor de Reus, baxèu si no teniu feyna! — exclamà ab deliri. — Y'l gran indigne'm planta cara! Fúgi, Parrot. Vàgissen de casa. ¡Un didalet! L'ordinari, home comú! ¡Ay, ay, jo fino, jo'm moro! Fúgi, no'm venti; ay, que'm tapo! —
Y lo més fatal era que no havía begut canya, que realment era'l vici per ahont pecava; l'acusavan ignocentament: havía près una copa de anissat per ofegaria ab aygua. ¡Considerin, y veures aporronat d'una manera tan poch conforme! Aquell mateix vespre trobà un catre guarnit a la sala del derrera. ¡Ostracisme matrimonial!
Ella's tancà ab pany y clau en altra habitació.
Abans de resoldres a anar a des-
cansar, lo pobre Don Quimet, pregà humiliós y s'enterní derrera la porta jurant que may més l'ofendría. Prou en va prometre de sequedat y bon temps y esmena d'aquell vici lleig! No rès: ningú li contestà.
