més qu'ab lo blanch dels ulls: «¡Quimet! Tu ets lo primer duenyo y senyor de la meva voluntat!»
En Quim no sapigué còm exirse dé tan amorós rendiment, per que
l'haguera hagut de pagar en quartos. Com qu'era un elet qu'havía passat la joventut posant voluntats y desdonantles, cercant viudes riques, ò renoques acomodades, per fer un casament lluhit, se vegé mitx confús davant d'aquell estrèpit de carinyo, y no sapiguent la manera de
entendrirse pera correspondre a la seva esposa, oferintli una voluntat de primera estrena com la que rebía, contestà decantantli una mirada enterbolida ab los ulls mitx aclucats, dient:
— Està conforme, Mariquita. Aquí no hi hà més duenyo que tu matexa: a mi'm pertoca l'estimar; es lo meu dret, que'l reclamo; y a tu, prenda, Mariquita, te correspon lo mando y les tornes al meu apreci.
— Ay! No'm digues Mariquita; quin fàstich! sembla un nom de comedia.
— ¡Melmelada, turronet fi!
— Càlla, boig, que la gent guayta.
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/242
Aquesta pàgina ha estat revisada.