Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/218

amoretes qu'us enviarà'l nostre anyorament. Fèu vía, fills meus: les ombres ja pujan per Llevant; la claror trista qu'ensopeix la vida us aclarirà poch lo camí; abans d'arribar a lloch, en mitx dels deserts de l'aygua, axamplarà ses ales resplandentes y's remuntarà vers lo cel ab vol pausat l'Au de llum que no dexa profanarse ab cap mirada. Fèu vía sempre dret allí, y assolireu la ciutat dels campanars bessons. |Quí pogués ésser tan venturós per acompanyarvos!... ¡quínes recordanses més falagueres guardo d'aquella ciutat benehida! los primers fills nostres van néxer allí!... ¿ahont son aquells ingrats que'ns van desconèxer y'ns abandonaren després quan més encisats nos tenían ab sa hermosor? y ¿hont deuen ser aquells altres que varen fugir del nostre arrimo tan desensinestrats y tan tendres, que'ls pobrets ni arribaren a sentir lo rossinyol quan aumenta enamorat ses passades, ni quan les mimva entristit y pert lo dols cantar abans que la tardor mustigui les primeres fulles!.. Allí varen nàxer tots entre goigs y rialles: repicavan per tot arreu les