—Oh, aquell debía ser un capatàs.
—¿Què'm vindrà a dir a mi? si li deyan Don Pepe.
—Què té que veure que li diguessen Don? debía ser castellà.
—Ja li asseguro que'n té de palica. Vèt aquí per que la Pepeta tot lo día'm parla de vostè: qu'es un jove tan elegant, que s'expressa tan be... Y escólti, qu'es fill de Barcelona?
—No senyora, so de la part del Camp.
—Ah, ja... veu? a mi pels seus andamis m'havía semblat qu'era d'aquí mateix. Y'ls seus pares deuen estar al poble?
—No senyora, qu'es vila.
—Be, pel càs tot es hu: vol dir que s'està fòra d'ells.—
Y mentres conversavan axís, se sentí una veu d'home qu'exía del ull de la escala cridant:—Pepa, Pepa, qu'hem de fer?
—Es lo meu marit,—digué aquesta dirigintse a n'en Carlets; y tombantse desseguida contestà:—Ja pujo; dóna una mirada a allò, que no's cremi.—Y dirigintse a n'en Carlets, altre cop, afegí:—Me'n
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/20
Aquesta pàgina ha estat validada.
