obligació, que per ell, per dexarlo venir aquí, a casa'l marquès se van
aconsolar de menjar una hora més tart. Fins a les set del vespre no varen dinar. Una gent que no està per diners, mortificarse tota una hora! mira qu'axò, entre'ls de la noblesa, té de ser un favor que no'ls hi pot demanar cada día! Persupuesto que n'hi vaig posar un plat que no l'haguera saltat ni ab sabatetes de goma. Oh, y era de vida aquell mussiú! Si me fa'ls reparos que tu m'has fet, li dich clar: «Vaja, home, que no n'ha
menjat may ni aquí a Fransa; no se'n dongui pena.»
Però nó, va tenir prudencia y escapsà aquell Montjuich arrossench,
qu'a les poques cullerades semblava qu'hi haguessin tirat bombes. A la
primera passada no hi va haver novetat. Li omplo altra vegada'l plat;
torna a menjar sense dir rès y, noy, abaxa'l cap, se posa la mà al front
tot pensatiu, clou los ulls, y jo penso: vaja, ara deu inventar un altre such; però nó.
— ¿Y donchs, què?
— Rès d'axò: que plorava com una criatura! «¿Mussiú, què tenim de fer,
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/177
Aquesta pàgina ha estat revisada.
