en aquesta festa de Sant Joan. Ella era guarnida ab estoballes d'aquest
olor espanyol de bogada; ab un gerro de clavells y ginesta; en lo
precís moment que la madame posava l'arròs sur los estalvis. Diguèu: ¿es veritat qu'hi havía flors, y qu'era arròs lo primer plat que posareu a taula justament avuy fa un any, n'est ce pas, Mussiú, si, diguèu? ¿era arròs?» La dòna y'l noy treyan lo cap mitx esverats veyent l'exaltació de Mussiú Louís. «Sí, senyor, — li vaig dir jo; — y avuy tornem a ferne.» «¡Era arròs!... ¡Oh, mercí. Gran Diou, bon Diou de la Provence! ¡Louís! — va dir axecantse y posantse la mà al front; — tu no has pas degenerat: ets digne de la meva estimació.»
Y ab la vista tota enternida semblava que'm digués: ¡Convidèume,
per caritat!
— ¡Quín honor! ¿Eh, Cosme? Tot un cuyner de casa'l marquès de Sentmenat dinar aquí, en aquesta taula! Y vès si debía sapiguer la seva
