Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/174

any, plam, a l'hora de dinar se'm presenta a la botiga, ab la gorra a la mà y fent cortesíes a les cadires, per que aquesta y'l noy y jo, tots eram aquí a la cuyna. Ja pots pensar, era la segona vegada que's feya l'arròs y'l vetllavam com un malalt. Surto, y «què se li ofereix?» li dich. Barretada fins a terra y més cortesíes. Jo: «Cobrèxis, home, no fassi compliments que s'encadarnarà»; tenía un cap llís que semblava estucat, com un xino. Oh, era un cuyner sabi, se li veya ab aquell cel-obert. En vista de que no's volía cobrir, puf, me trech la gorra, la tiro per allí sobre, y li dich: «Vamos, fàssi'l favor, digui què se li ofereix.» Parlava molt xampurrat: «Avuy fa dotze mesos, senyor, que vaig passar per aquest carrer; y desd'aquella data que tinch ficat un courroux dins del pit que'm rosega'l cor. Les nits que dormo, somnio; y aquelles que no puch somniar no dorm pas, Mussiú.»«¿Y axò, qu'està malalt?» Què volías que li digués! jo pensava: aquest home't pren per altri. «Nó, de la salut no'n tinch rès que dir, ella marxa perfectament.» «Vaja, alabat sía Deu.» «Però tinch