mor; jo'm compondré, y al correu vinent vindrà una carta en que't dirà lo que's diu a totes; la matexa cansó, que t'anyora, que seràs tu ò cap més.
— ¿M'ho promet? — va dir axecantse, posantme la mà sobre l'espatlla, fixa en la meva sa mirada en la que s'hi endevinava la intenció continguda de ferme una caricia.
— No t'espantis, sosségat, torna demà, t'ho prometo; — li vaig respondre tremolant de goig.
Y aquella noya hermosíssima que jo, mesquí, fins axecantme de puntetes, tenia d'alsar lo cap per contemplarla, inclinà sobre meu una mirada que'm fonía'l cor ab la expressió amorosa ò d'agrahiment que s'hi
llegía.
Me vaig posar desseguida a escriure al promès (diguèmho axís,
encara que la intenció no hi fos.) Sentía en los meus polsos l'esbategar
de la febra; lo que m'acudía a la imaginació no bastava acontenirshi;
fugían ab la matexa precipitació que eran vinguts, axís los pensaments
com les paraules ab que debían ser estampats, y n'acudían d'altres ab la
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/155
Aquesta pàgina ha estat revisada.
