los encisos de ma passió, mes no podía lograrne recompensa. Ella'm
mirava ab tanta tendresa per que's mirava a sí matexa: sentía com mes
paraules li escorcollavan lo cor; que trobava l'expressió fidel qu'ella no haguera may lograt, y tota la passió de ses mirades era com llum reflecta qu'ella tornava a absorbir ab la fogositat dels seus ulls.
Una tarde, va venir plorant; portava una carta desclosa del seu estimat.
— ¿Què tens, Marieta, qu'hi hà males noves?
— Llegèxi; — me va dir, rompent lo plor ab singlots.
Però, no era rès; lo seu promès, qu'estava ressentit y la dexava per gelosía suposant que la Marieta anava als balls. Rès, quimeres, mals
averanys d'enamorats, que no conexen lo be que desprecían. Jo'm vaig
posar a riure; ella, despacientada, me interrogava obrint molt los ulls en
los qu'hi tremolavan dues llàgrimes ¡males aguanyades! que perderen son brill y's fongueren en los llassos del mocador.
— Tot s'arreglarà, no tingas te-
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/154
Aquesta pàgina ha estat revisada.
