— ¿Y aquest altre que porta bigoti?
— També, no es gens despreciable.
La noya no sabría quín triar, ¿veritat qu'ho endevino?
— ¡Què vol que li digui la noya, pobreta! ¡què sab ella!
— Desengànyis, senyora, per axò no's necessitan aprenentatges. Es lo primer cop d'ull: no m'erro may. La seva filla, de tots los retratos que ha vist, no més està agradada d'aqueix. ¿Es veritat ò nó? —
La noya, tornantse roja, baxa'ls ulls y'ls fixa per casualitat en los matexos retratos que senyalava'l senyor Joan.
— Y per que vegin que'l primer amor es lo més ferm, aquí tenim
qu'aqueix subgecte que porta tres coses a la cara y aquest que no més
n'hi du dues, son una matexa persona, qu'es lo viudo.
— ¡Què diu ara! ¡mííri vostè! per axò, es lo que m'ha agradat més de tots los qu'he vist. ¿Eh, noya?
— ¡Què ha de dir la noya! axò ja ho enrahonarèm després. Tórnin;
tindrèm un'altra assentada, y qualsevol dia'ls hi faré conèxer lo viudo,
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/143
Aquesta pàgina ha estat revisada.
