sa, no me la enrondarían poch ni gayre! Je, je! jo ho crech! si axò es un vol parat de serafins. «¡Tíra, senyor Joan! la que vulgui, vostè mateix;» me dirían los minyons. Però, jo a més de quatre fadrines que venen a casa per acomodarse, també les faig passar ab rahons; per que, desengànyis: nosaltres ho fem tot, y no resantne may a ningú, ja estan compostes; no's casan. Mes, ja li dich, en no sent una minyona com cal, que ningú hi tinga rès que dir, — ey, tocant al bon nom d'honradesa,— per que de les cares no m'hi fico, ¿m'enten, senyora Francisqueta? ¿Y be, que'n diuen?
— N'hi hà que van molt compostes, però per axò fan goig; — digué
la mare remenant les fotografies; — y alguna també'm sembla que té'ls
seus anyets.
— Y ben seus que son, si'ls té. ¡Mare de Deu, Mare de Deu! sempre seran dones! una punxadeta ò un pessiguet, ¡vaja no se'n poden estar! S'hi morirían. ¿Que vol dir que la seva filla faría mal paper entremitx d'aquestes senyoretes?
— No senyor, jo no dich tant,
Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/139
Aquesta pàgina ha estat revisada.
