Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/137

— Francisca, per servirlo.
— Senyora Francisca!... tòquila, qu'ha dit unes quantes parauletes que's podrían escriure. Però, anèm al cas; ¿vostè, còm s'estimaria més la proporció, a la vista ò per medi del retrato?
— Jo... ¿què't sembla, noya?
— Si fos pel retrato...
— Corrent; ja veurà com aviat estarem entesos; fàssi'l favor, dónguimel.
— ¿Lo meu retrato?
— Nó, dòna; ,¿que's té de casar vostè?'l de la noya.
— ¡Lo retrato de la noya! No senyor, ¡la meva filla! Deu me'n guart.
— Es que, si hi té repugnancia, a casa meva no passan certes coses.
— Ja ho crech; però, no me'n determino.
— Fòra, donchs; serà casament a mitja vista. Si cada día'ns hi trobem.
— ¿Qué fa ara, que me la retrata?
— Nó, dòna, no's despacienti; apunto les seves entressenyes en aquesta llibreta.
— Esbórriles, esbórriles dessegui-