Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum IV (1906).djvu/118

carà vostè a mi? se n'haguera guardat qualsevol jove de fer escàndol en un teatre; ja'ls haguera posat mà desseguida l'Autoritat.
— Li torno a dir que no es aquesta la qüestió, senyor Domingo. Vaja, vostè no se'n recorda; jo sí, que tinch bona memoria, gracies a Deu. La joventut del nostre temps també tenia la fal·lera de volguer passar per xistosa y feya unes bromes que, francament, apesar de que critico als minyons d'ara, estíga cert que no se atrevirían a ferles. ¿Que no té presents aquells cursos de la professó, aquelles empentes, aquells aglopaments y corredisses y aquella masega que comensava tirant anissos a les noyes, després pica pica ò férleshi olorar brots de ruda, que seguia ab aquells crits de «màrcal que porta visera y capsana» fins que tot fent broma s'hi engrescavan de debò, hi havia tumultos y garrotades y atropells de tota classe qu'ara no's conexen? ¿Que no té present los escàndols de la missa del gall, aquelles graciositats de tenyir l'aygua beneyta y altres que no'n reso?
— Té rahó: ara no succehexen