i abandones la via i la gloria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa,
I encara t'en rius.
Te presums i engabanyes alhora
am manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluhent;
prò mudes depressa, i am gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca'l postiç i la veu disfreçada,
i surt la marmanyera endiablada
qu'empaita la monja i li crema 'l convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
es pastat am sang.
I tens dreta en la mar la montanya, ai! que venja
am son castell al cim, i am la revenja
més ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla qu'es una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
hont, tant prop de tes vies sonores
i al mitj de les boires del fum i ses marques,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/319
Aquesta pàgina ha estat validada.
