Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/266

cantava tota sola,
cantava: «Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossejen,
els ulls me guspirejen,
els llabis me rubiejen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tota jo só claror contra claror.»
La gent que la sentia
s'aturava admirada y la seguia:
la seguia pel pla i per la montanya
per sentir-li cantar la cançó extranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentirse prou bonica,
va dir: «M'ha arribat l'hora.»
Va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que al entorn era
sols veia un resplandor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluhir igual qu'estrelles.
Desseguit s'aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat no més restava
un nin igual que'l sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
«Jo vinc per acostâ el cel a la terra...»