entre vosaltres.» I no sols no's queixava, sino qu'en la seva aflicció corporal rendia gracies a Deu, exclamant tot sovint: «Deu meu, quina mort més dolsa!» I aquestes i les d'alguna altra oració, que anava mormolant, foren les seves últimes paraules. Era que comensava a gaudir ja les dolçors de la benaventuransa? Oh, l'home excels! Nosaltres, considerant la exemplaritat de la seva vida i de la seva mort, al proposar-nos demanar als cristians lectors que's recordin d'ell en la oració, més aviat que a escriure «preguèu pel mestre» ens sentim inclinats a escriure «pregueu el mestre.» Oh sí, segurament es més felis que nosaltres, i sab per cert a hores d'are si en allò que cantava en vida,
¡Oh poeta extasiat...
hi ha un ressò de les cadenses
del aucell d'ales immenses,
que nia en la eternitat.
J. Ruyra
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat validada.