Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/22

pero reparis que, com més recalcadament se'n pronuncien les sílabes i'ls accents, més clarament se percebeix en ell una musica qu'expressa la fadiga i'ls «ha, ha» repetits d'una respiració esbufeganta. En la poesia «La Sardana», d'una sonoritat prodigiosa, el vers novè de cada estrofa sofreix una regirada de ritme sorprenedora. Cal tenir en compte que imita'l contrapunt, el qual, segons l'autor, «el bell ritme estrella». Podriem multiplicar les cites acompanyant-les d'observacions similars; mes basten les indicades per donar idea de la finalitat que's persegueix en aquesta mena de poesia. Tal com fins d'orella eren aquells follets de la mitologia escandinava, els quals diu que sentien l'inaudit creixer de les herbes, tal aixís el nostre poeta era fi de percepció; i no podèm menys d'admirarlo, adhuc quan per massa minucia en el sentir, ens sembla que s'extravia. Altrament pocs lírics han produit efectes tan màgics de sonoritat com els de les estrofes simètriques que brillen assí i allà en la seva obra; i, quan s'entrega al ideal clàssic, sab tractarlo ab una mestría helènica: digui-ho si no, la cèlebre composició titulada «La vaca cega».
En resum, la seva obra no té desferra. Els seus versos s'han de llegir detingudament, sos-