solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos donèu la abraçada furiosa
i vostre bés ressona com un cant!
Llavores que'l marit, més fred que'l marbre,
tremola encara com la fulla a l'arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajegudes vosaltres, sens memoria,
embriagades per la gran victoria,
el rebreguèu al pit,—volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, ¿què somnies
de tenî un fill, si ja no ets d'aquest món,
i en el món qu'ets no hi calen fills ni filles,
perquè'ls esprits lo que han de ser ja ho son?
adalaisa
I, què sabs tu ni d'aquest món ni d'altres
ni de lo que es un còs o un esprit,
ni lo que un gran desitj pot en nosaltres,
restant en l'ultim ai! del nostre pit?
Tu'm tens per morta i jo'm tinc per viva;
més tal com si enterrada viva fos,
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me'l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/132
Aquesta pàgina ha estat validada.
