—Treu-te tu'l manto, que't veuré més bella:
sense toca't voldria i sense vel.
—De genolls jo't voldria en la capella:
tant gloriós, faries goig al cel.
—Prô a mi'l cel no'm fa goig més que si'l miro
desde la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buid i silenciós com un desert.
El cel es el repòs de la mirada,
i es el repòs del braç i el pensament;
per xò, ajegut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.
—Altre cel es per mi la tenebrosa
capella hont un altar brilla tot sol:
el còs humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca'l vol.
I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort qu'ha de venir.
—En tos llavis groixuts, de mort al dir,
còm hi oneja suaument la vida!
—Mes, són fang. Quan per sempre s'hauràn clos,
vindràn els cucs i se'n faràn pastura.
Vull amagrî'ls meus llavis i el meu còs
per fer-me tornar l'ànima més pura.—
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies I (1912).djvu/103
Aquesta pàgina ha estat validada.
