ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te’n res: certament
que no n'hauré trobes. — Havent ja parlat, Febos Apol·ló
s’asseia, i llavors, Hermes, invocant al gran pare Crònion,
va començà aixís: — O Zeus pare! Et vull dir la vritat,
que só molt sincer i no sé mentir. Quan sortia el sol,
aquest se’m presenta demanant les vaques de peus giradors,
sens dur-me ni un sol testimoni dels déus benaurats, violent
i amb grans amenaces de llançar-me al Tàrtar, ell que està en la flor
de la joventut, a mi, pobre infant, nat tot just d’ahir,
com ell sap prou bé, i de res semblant a un lladre de vaques,
que ha d’ésse’ alt i fort. Doncs tu, que m'ets pare, i amb molt
te juro per ma benaurança que no he dut les vaques a casa.
Te dic, en bona vritat, que mai ne passava el llindar.
Així, lloat sia Hèlios, i tots els déus immortals!
A tu molt t’estimo, i als altres venero. I tu ho saps ben bé,
que no hi tinc cap culpa. Si vols, faré el gran jurament, dient: No,
pels pòrtics magnífics dels déus immortals! I ja vindrà un dia
que em vengi del que ara és més fort: avui, tu ajuda l’infant! —
Així parlà l'Argifont, el Cil·leni, i feia l’ullet,
tot aguantant-se els bolquers amb els braços; i Zeus rigué
de veure l’infant tan pervers com negava descaradament
tot lo de les vaques; i ordenà a tots dos que junts les cerquessen,
però que Hermes fos el guia, i amb tota franquesa mostrés
a l'altre son amagatall de vaques testudes. El Croni
ho signà amb el cap a Hermes il·lustre, i aquest obeí
de Zeus, qui porta l’ègida, l'irresistible voler.
Aixís els fills gloriosos marxaren de pressa devés
Pilos, arenosa, al pas de l’Alfeu, i als camps arribaren
i a l’establa, tan alta de sostre, on Hermes, de nit,
havia la presa amagat. Entrant a la cova de pedra,
sortí de seguida enfora menant les vaques testudes,
en tant el Letoide, mirant a altre lloc, s’adonà de les pells
esteses damunt de les roques; i a Hermes il·lustre digué:
— I tu, ¿com pogueres, entremaliat, essent tan infant,
degollar-ne dues, de vaques? Ja d’ara ta força m'espanta.
O tfill de Maia, Cil·leni! Ni mai que creixesses més! —
Aixís parlava; i en tant Hermes entortolligava
uns vímets molt forts, amb ses mans, als peus de les vaques, dei-
