Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/87

per les no fressades vies del sorral; però, sempre astut,
per fer perdre el rastre, girà llurs peueres totes al revés,
el davant darrera; i ell caminà igual; llançà ses sandàlies
al sorral del mar; se’n manegà unes de lo més estrany
amb un gran enginy: prenent rams de murtra i de tamarí,
els entreteixia amb fulles i tot, i foren aquestes
les fresques sandàlies que es lligava als peus. D’aquesta manera
l’Argifont d’ull viu marxà de Pièria i se n’allunyà
fent una gran volta, com per dar-se pler, fora del camí.
Mes quan travessava l'herbada planura d’Onquestos, fou vist
d’un vell que s’estava conresant la terra d’un florit verger.
I el fill de Maia gloriosa així emprenia an el vell:
— O tu, que caves la terra, entorn de les plantes corbat!
Per cert que una bona collita tindràs a son temps; mes ara
no veus lo que veus ni sents lo que sents, i calla: cap dany
ne reps en lo teu. — I arrià les vaques, tocant-les al cap.
Hermes il·lustre, llavores, passà per moltes muntanyes
a l’ombra i per planes florides i valls regalades. I ja
l’obscura nit divina, sa protectora, finia,
i estava a punt de nàixer l’alba que crida al treball
(havent l’augusta Selena, filla de Pal-las Megàmid,
tocat son punt més alt), quan l’ardit fill de Zeus
menava les vaques testudes del déu Apol·ló per la vora
del riu Alfeu, i, gens fatigades, les feia arribar
a una alta establa i a uns grans abeuradors que hi havia
davant d’un bell prat. Féu pasturar llavores per l’herba
les vaques bruelantes, que el lotus menjaren i la castanyola,
molles de rosada; i a totes plegades, després, les entrà
a dintre l’establa. I llavores, fent un gran feix de llenya,
provava l’art divina del foc. Prenia una branca
del formós llorer, li treia l’escorça, i fregava’l
amb el palmell de la mà, que l’escalfà i treia fum;
i així l’acostà a un munt de llenya ben seca posada en un sot;
bufà i la flama saltà impetuosa i el foc brillà al lluny.
En tant tragué de l’establa dues vaques bruelantes
de banyes retortes; les duia an el foc, i amb força molt gran
les hi ajeia d’esquena al damunt; i els travessà l’espinada,
occint-les i fent-les girar dintre el foc. De seguida, passant
de l’un a l’altre treball, féu trossos les carns, tan plenes de greix,
i amb ast de fusta rostia-les, i el tros sagrat de l’espatlla