Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/82

Aquesta pàgina ha estat revisada.

I així passà per Arena, per l’Argifea plaenta,
per Tríon, on hi ha el gual de l’Alfeu; per Epi poblada,
i a vora de Pilos sorrenca i de la gent que hi viu.
Per vora de Crunos, de Calcis i Dima, la nau arribà
a Elis divina, que els Epeus dominen; i passant per Feres,
sota el vent de Zeus, que tot ho remou, entremig dels núvols
veieren les altes muntanyes d'Itaca, Dulíquion i Sama
i Zacintos, coberta de boscos; mes, tantost hagueren
passat tot al llarg del Peloponès, l’immens golf de Crisa
els aparegué. I un gran vent de Zèfir, enviat per Zeus,
davallà de l'èter amb força, i la nau corria per sobre
de l’aigua salada del mar amb gran lleugeresa, i anaven
de cara a l’aurora i el sol, per obra del rei Apol·ló,
de Zeus el fill; i arribaren així fins al port de Crisa,
que hi toca molt el sol i per’xó s’hi fa tanta vinya.
La nau marinera lliscà pel sorral. Llavors Apol·ló,
al-lluny-feridor, llançant-se esplendent com el sol de mig-dia
(i entorn li saltaven guspires amb gran resplendor fins al cel),
anà terra endins i entrà al santuari, i mostrà qui era
encenent les flames dels trípodes; i l’esclat de la llum
de Febos cobrí tota Crisa, fent llançar uns grans crits
a les dones i filles, de bella cintura, de tots els crisencs,
pel terror que havien. I ell féu un gran salt, molt ràpid volant
per sobre la nau en forma d’un home a la flor de l’edat,
tan fort i tan jove; i li voleiava la gran cabellera
damunt les amples espatlles; i amb alades paraules digué:
— Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?
¿Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar
com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent?
¿Per què resteu atuïts i no recolliu els ormeigs
de la negra nau, i no salteu en terra després,
com solen aquells que van per treball, travessen la mar
i arriben a terra amb fatic i amb desig dels dolços menjars? —
Així parlà als de la nau, encoratjant llur esprit.
I així el patró dels cretencs respongué: — O tu, foraster,
que no t’assembles a un home mortal, talment ets formós,
sinó a un déu benaurat: si ho ets, com sembles, mercè!
si fosses home, salut! i grans benaurances dels déus.