Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/74

Aquesta pàgina ha estat validada.

d'Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.
Iris, dels peus lleugers com el vent, entès que ho tingué,
al punt llançava's corrent, ràpida, espai a través,
fins l'alt Olimp, sojorn dels déus; i, un cop allí fou,
cridà a la porta a Ilítia, i fent-l'hi venir, li digué
en breus alades paraules tot quant li fou comanat
per les dees d'olímpics palaus, posant-l'hi en el cor.
Lleugeres com colomes de bosc ambdues partint,
i a Delos arribada Ilítia, que calma els dolors,
fou presa Leto tot seguit de l'afany d'infantar;
i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer
i doblant els genolls damunt de l'herba del prat
(que la terra somreia al dessota), l'infant sortí a llum.
I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l'entorn.
I fores tu, poderós, en l'aigua clara rentat
purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot

[nous,
te'ls cenyiren amb auri cinyell. Apol·ló, el qui duu el glavi d'or, no fou pas per sa mare alletat: Temis fou qui, amb ses mans im-
[mortals,
en sos llavis posà la dolça ambrosia i el néctar diví.

I Leto restà molt joiosa d'haver-lo infantat, a l'arquer.
Mes, o Febos, tot just nodrit dels divins aliments,
ja l'auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant:
cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt
Febos Apol·ló va dir a les deitals immortals:
— Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l'arc ben corbat,
que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus. —
Aixís dient, Febos d'intonsos cabells, al-lluny-feridor,
se'n va per la terra, la d'amples camins, amb gran meravella
de les immortals; i l'illa de Delos tota ella s'omplí
d'una àuria florida, com cim de muntanya que es cobreix de flors,
joiosa de veure's, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,
i aixís escollida entre totes les illes i terres d'endins
per ésser-ne estada preferta i tan aimada en son cor.
I tu, llavores, de l'arc argentat, al-lluny-feridor,
te n'anares ja per pujar a l'aspre Cíntios, o ja,
fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu