d'Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.
Iris, dels peus lleugers com el vent, entès que ho tingué,
al punt llançava's corrent, ràpida, espai a través,
fins l'alt Olimp, sojorn dels déus; i, un cop allí fou,
cridà a la porta a Ilítia, i fent-l'hi venir, li digué
en breus alades paraules tot quant li fou comanat
per les dees d'olímpics palaus, posant-l'hi en el cor.
Lleugeres com colomes de bosc ambdues partint,
i a Delos arribada Ilítia, que calma els dolors,
fou presa Leto tot seguit de l'afany d'infantar;
i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer
i doblant els genolls damunt de l'herba del prat
(que la terra somreia al dessota), l'infant sortí a llum.
I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l'entorn.
I fores tu, poderós, en l'aigua clara rentat
purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot
I Leto restà molt joiosa d'haver-lo infantat, a l'arquer.
Mes, o Febos, tot just nodrit dels divins aliments,
ja l'auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant:
cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt
Febos Apol·ló va dir a les deitals immortals:
— Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l'arc ben corbat,
que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus. —
Aixís dient, Febos d'intonsos cabells, al-lluny-feridor,
se'n va per la terra, la d'amples camins, amb gran meravella
de les immortals; i l'illa de Delos tota ella s'omplí
d'una àuria florida, com cim de muntanya que es cobreix de flors,
joiosa de veure's, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,
i aixís escollida entre totes les illes i terres d'endins
per ésser-ne estada preferta i tan aimada en son cor.
I tu, llavores, de l'arc argentat, al-lluny-feridor,
te n'anares ja per pujar a l'aspre Cíntios, o ja,
fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu
