Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/67

Aquesta pàgina ha estat revisada.


I li diràs com ha sigut planguda

per aquesta també mare i esposa.

Ulis. Reina, que d'immortal tens la presència

amb la riquesa d'un gran cor de dona:
venturós seré jo si se t'assembla
la que jo enyoro tant, quan la retrobi.
Mes tu visques tants anys com jo voldria
per ella, i que l'amor entorn te creixi
i la pau en ton pit.
(Mentres besa les mans a la reina i abraça al rei,
apareix en la terrassa Nausica amb Daimó.)

Naus. Daimó, jo et deixo:

també mon comiat vull dà an el hoste.

Daimó. Princesa, no podreu: massa sou trèmula.

Resteu aquí.

Naus. Seré ferma i serena

perquè ho vull.
(Baixa els graons amb majestat graciosa.)

Reina. (Que la veu venir.) Filla!
Naus. (Al rei.)
Deu llicència, pare?

(Assentiment del rei.)

(A Ulisses:)
Hoste, salut en ton retorn! La pàtria
feliç te rebi. Quan en ella sies
en pau i amor, alguna volta pensa
en aquesta donzella, prou ditxosa
d'haver-te dat camí.

Ulis.
O princeseta!…

(Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora
del mantell de Nausica i se'n va precipi-
tadament, girant el rostre. Tots el seguei-
xen, menys Nausica, que resta en escena,
immòbil, mirant fixament cap on ell se'n
va; Daimó, dalt la terrassa; i alguns nois
del poble, enfilats al fons de l'escena.)