Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/67

I li diràs com ha sigut planguda per aquesta també mare i esposa.

Ulis.

Reina, que d'immortal tens la presència amb la riquesa d'un gran cor de dona: venturós seré jo si se t'assembla la que jo enyoro tant, quan la retrobi. Mes tu visques tants anys com jo voldria per ella, i que l'amor entorn te creixi i la pau en ton pit. (Mentres besa les mans a la reina i abraça al rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó.)

Naus.

Daimó, jo et deixo: també mon comiat vull dà an el hoste.

Daimó.

Princesa, no podreu: massa sou trèmula. Resteu aquí.

Naus.

Seré ferma i serena perquè ho vull. (Baixa els graons amb majestat graciosa.)

Reina.

(Que la veu venir.) Filla!

Naus.

(Al rei.) Deu llicència, pare? (Assentiment del rei.) (A Ulisses:) Hoste, salut en ton retorn! La pàtria feliç te rebi. Quan en ella sies en pau i amor, alguna volta pensa en aquesta donzella, prou ditxosa d'haver-te dat camí.

Ulis.

O princeseta!… (Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i se'n va precipi- tadament, girant el rostre. Tots el seguei- xen, menys Nausica, que resta en escena, immòbil, mirant fixament cap on ell se'n va; Daimó, dalt la terrassa; i alguns nois del poble, enfilats al fons de l'escena.)