Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/61

Daimó.

O déus! Jo us don mercès que, en mes velleses i ans de morir, m’hagi sigut propera una presència tal. Anc que la vista m’hagi sigut negada, oh!, com me fóra grat de besar ses mans reials, princesa, i tocar sos cabells!

Naus.

Escolta, escolta… En la gruta divina de Calipso ha sigut encantat dies i mesos; i fou amic de Circe l’encisera, que li mostrava la terrible via, la que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó.

Què dius!

Naus.

Ha estat dintre l'infern, ell, l’únic, i ha vist les ombres de les gents que foren, la de la seva mare. Ell la volia abraçar, i ho provà per tres vegades, i diu que cada volta se’n tornava els braços buits al pit, i no estrenyia res més que l’aire fose.

Daimó.

Horrible! horrible!…

Naus.

Les ombres grans d’Agamemnon i Aquil⋅les li han parlat, i ell an ells; i li contaren les grans tragèdies llurs, i ell els hi deia lo tque resta en el món.

Daimó.

Sublim col⋅loqui!

Naus.

Sols d’Aiax diu que l’ombra encara irada no li volgué dir res: a ses preguntes girà l’espatlla, desdenyós, i anà-se’n.

Daimó.

I les divinitats?

Naus.

Veié-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir: sols me’n restava una terror sagrada…

Daimó.

I ara, digues, on el podré trobar per venerar-lo?