Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/59

M. ii.

Jo ja no m’hi penso: anem.

M. iii.

Anem.

M. i.

Els déus ens són propicis.

M. iii.

(A Dimant.) Tot això ell mateix us ho con- [tava?

Dim.	Ho contava an el rei.

M. iii.

(A II.) Encara dubtes?

M. ii.

Aquesta mar, aquesta mar que em tira! (Se’n van.) (Surt Nausica per la Part de dalt de la mu- ralla on està posat Daimó, com cercant; i adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

Naus.

Ah! mon fidel Daimó! A la fi et trobo. Com t’he cercat, com t'he cercat, poeta!

Daimó

Me’n só vingut a esperà el jorn, princesa, i a saludà aquest sol que no m’aclara pro me’n plau l'escalfor: plau-me, a aquesta el vent suau, l'olor de la marina [hora, i les remors del poble que es desperta. Me representa això la visió dolça que tenia altre temps del cel dolcfssim, i el mar color de mel, i la daurada platja dels pescadors…

Naus.

Oh! Si ho sabies, quin altre encantament a mi m’hi porta, i quina altra dolçor… quina altra fúria!

Daimó

Princesa, què teniu? Us sento trèmula; febrosa us sento i tot… Així a l'albada? No dormíreu, anit?

Naus.

Qui dormiria? Ni com dormir pogueres tu, ni els altres, ni ningú que es trobava en sa presència?

Daimó.

En sa presència? Voleu dir de l’hoste?

Naus.

(Amb gran efusió.) Sí…