Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/54

Aquesta pàgina ha estat revisada.


i colores i asseques les verdors,

i ets el principi i fi de tota cosa.
Ta cítara sonora omple l’espai
i tot vibra en el món al compàs d'ella:
les seves cordes baixes fan l’hivern,
les més altes estiu i primavera,
i les races dels homes, amb llurs reis,
marxen obedients a ta harmonia.
Doncs vina a renovar la llei del món;
alça’t, Febos, del mar: fes un nou dia…
(El sol ixent el toca.)
Sento damunt del rostre el primer raig;
damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca,
beneïda escalfor que m’entra al cor,
beneïda claror que no puc veure.
(Una familia de Pescadors, amb els arreus,
travessen l'escena dient:)

La dona. Quina bon’hora fa!
L'home.
Avui és calma.
N. gran. Ben diferent d’ahir en aquesta hora,

que tot se’n ’nava de revés.

La noia. Va a dies…
Noi xic. Mireu la nau del rei.
La dona.
Com hi treballen!

(S’aturen.)

L'home. Penso que avui mateix deurà estar llesta.
N. gran I quina planta fa! M’hi embarcaria!
Noi xic. Que lluny s’hi deu anar, amb això, pare!
L'home. Per tot allà on se vol es va.
La noia.
I ¿no es nega

mai, mai?

L'home. Negar-se? Prou!

(Surten uns altres pescadors.)

P. vell. Bon dia.
L'home.
Bon dia.