| Daimó.
|
(En una terrassa del palau que s'avança a un
costat de l'escena.)
Vina, rei lluminós! Alça’t del mar,
o tu que duus la lira d’or i cantes!
Vina a alegrar la terra, gloriós
espolsant la daurada cabellera!
Tu, jove eternament, de l’ull brillant
que aclareix terra i cel amb la mirada;
tu de l’arc resplendent, que d’un sol tret
llences innumerables les sagetes;
tu, que en Delos hagueres ton bressol
i en Delfos parles an els teus oracles:
ja que mos ulls no poden sè alegrats
per ta llum, senti almenas la teva ardència,
i tet lloaré més fort que l’altra gent,
i ten ma veu sentiràs la veu d’un poble.
Tu regnes sol en leter resplendent
de ta mateixa llum quan fas el dia,
i tu mateix ets el qui fas la nit
quan cobreixes ton rostre amb un vel d’astres.
Tu fas florir la terra i brillà el mar,
fas granar les llavors, fas els fruits dolços,
|
