|
|
i, quan ne venen una que s’acosta,
se posen a cantar. I et dic que tenen
un cant tan dolç, tan dolç, que qui l'escolta
oblida de seguit tota altra cosa
i se n’hi va de dret: mai més, al míser,
el veurà de retorn la llar en festa,
ni la mulle el rebrà dintre els seus braços,
ni els fills li saltaran entorn ditxosos;
sinó que, amb el cant llur, les enciseres
l’atrauran sens remei fins a tenir-lo
i endur-se’l enllaçat cap a llurs coves,
on el devoraran; i d'això viuen.
Quan t'hi acostis, als companys de pressa
els taparàs amb cera remollida
les orelles; mes tu, si vols, escolta
el cant, fent-te lligà en el arbre mestre,
i digues an els teus que no et deslliguin,
encara que plorant els ho preguessis,
fins a ésser ben lluny de l'encontrada. —
Així em parlà amb amor l’encantadora,
i varàrem la nau i férem vela.
Arribats a l'indret que em deia Circe,
vaig fer com ella m’ensenyà; i, encara
no havien acabat bé de lligar-me,
caigué el vent, la mar tota s’ablania
restant com adormida, els meus plegaren
les veles, i amb els rems bateren l'aigua,
per cap més so ni cap més plec moguda.
Llavors començà a oir-se un cant dolcíssim
de moltes veus, tan fines i acordades,
que a mi em semblava entrà en els camps
|
