Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/47

Aquesta pàgina ha estat revisada.


i et servirem com tos vassalls farien.
Ulis. Rei dels feacis: vulla el fat que un dia

jo et puga rebre igual a casa nostra,
i veuràs si aquest home, al qui tant temen
tanta gent per sa mala anomenada,
és digne del favor que li dispenses
i té el cor agraït.

Reina.
La muller teva

planyo jo, que potsè a les hores d'ara
te plora mort allà en la llar deserta
que amb ta sola presència un jorn omplires,
mentres nosaltres ens gaudim de veure't
i oïm aquesta veu tan coneguda
a ses orelles…

Naus. (Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, sense

atendre a res més.) ¿Tu ets aquell Ulisses
que maquinà l’astúcia tan famosa
del gran cavall de fusta on t'amagares
amb tos companys, i, duts d'esta manera
pels mateixos troians, que no ho sabien,
a dintre la ciutat sobtat saltàreu
del vostre amagatall, duent la guerra
al cor mateix de la ciutat famosa
i aixís determinàreu sa ruïna?

Ulis. Aquell só jo, donzella, aquell; i encara

altres n'he fet pel món, que si ho sabies…

Naus. Ai, mare! és ell! i a casa nostra! Ulisses!

I ¿cs cert, com conten, de que a Polifemo,
el gegant que us tenia per menjar-vos,
tu li buidares el sol ull que havia
al mig del front, amb una teia encesa,
mentres dormia embriagat, i promptes
amb els companys saltàreu, i, arrapant-vos
cad' u a la llana d’un moltó, fugíreu,
i que ell us perseguí fins a la costa