Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/41

Ulis.

Res per mi fóra tan plaent, ni tan digne trobaria de vosaltres, de mi, i d'aquesta estada que per tota grandesa sembla a posta, com oir ressonar-hi la divina paraula d'un poeta; i em refio que no ha d’ésser-me estrany lo que ara ens [parli, (El rei fa un signe a l'heraut.)

Naus.

Hoste: fores poeta, per ventura?

Ulis.

Princesa: davant teu, qui no ho seria?

Naus.

(A la reina.) Ai, mare! Per què ho diu, això? [M'encanta.

Reina.

És home ben criat, filla: no frisis.

Eurim.

Sap parlà, el foraster: és gran, sens dubte.

Dim.	Qui ho sap, lo que és? Jo hi veig un gran misteri. (Surt l'heraut acompanyant a Daimó, i el deixa junt a una pilastra.)

Rei	Daimó: tinc assegut un hoste a taula que és noble i aima molt la poesia, i voldria sentir els fets de Troia contats per tu, que els saps i, a més, saps dir-los.

Ulis.

Poeta: aixís els déus tot bé derramin damunt tos cabells blancs, que res hi hauria més dolç per mi que oir ta veu augusta que el chor inspira de les nou germanes. Narra els grans fets dels grecs davant de Troia com si els haguesses vist, que és privilegi dels poetes com tu veure les coses amb altres ulls que no els mortals, i dir-les talment, que un hom les veu amb llum més alta.

Daimó.

Foraster: jo, en ta veu, no sé què hi trobo; no sé quin dring hi sento d'heroisme que em transporta a aquells aires vius i esplèn- on héroes i déus ensems lluitaven. [dids