Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/26

Aquesta pàgina ha estat revisada.


i veure moltes altres encontrades

i conèixer la gent dels altres pobles,
i que em passessin coses molt di verses
i estranyes, i perills… veure com brilla
el sol en cada lloc, les nits de lluna
en la mar solitària, i les tempestes
que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris
resplendint sos colors entre la pluja.
Ai, Dimántia! vivim massa quietes,
vivim massa ignorantes: jo em deleixo;
l’ànima se me’n va pel món.

Dim.
Oh! Calma’t:

corre’ el món no sol ésser la sort nostra.
La dona és per la casa, i allí espera
el retorn del marit, i li fa amable
el repòs escoltant lo que li conta
del seu anar pel món; i pacienta
li cria els filis, i fa que li prosperi
tot lo que hi duu, pel seny amb què ho esmerça.

Naus. (Impacient.) Això després, però també cad’una

és com l’han feta els déus, apropiada
per un o altre: la muller d’un hèroe
o d’un rei no es pot pas estar quieta
com la d’un trist marxant, i li convenen
altra vida, altra sort. I, si no, mira
la sort d'Helena: amb ella tots els pobles
s’han commogut i dividit; per ella
s’ha encès la guerra, han combatut els héroes
i fins els immortals, ha cremat Troia
i el món va ple de cants. Qui fos com ella!
robada i duta per la mar, plorosa,
amanyagada en un i altre reialme,
el seu cor combatut per tants afectes,
adorada, perduda, recobrada…
Ditxosa d’ella!