Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/26

i veure moltes altres encontrades i conèixer la gent dels altres pobles, i que em passessin coses molt di verses i estranyes, i perills… veure com brilla el sol en cada lloc, les nits de lluna en la mar solitària, i les tempestes que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris resplendint sos colors entre la pluja. Ai, Dimántia! vivim massa quietes, vivim massa ignorantes: jo em deleixo; l’ànima se me’n va pel món.

Dim.	Oh! Calma’t: corre’ el món no sol ésser la sort nostra. La dona és per la casa, i allí espera el retorn del marit, i li fa amable el repòs escoltant lo que li conta del seu anar pel món; i pacienta li cria els filis, i fa que li prosperi tot lo que hi duu, pel seny amb què ho esmerça.

Naus.

(Impacient.) Això després, però també cad’una és com l’han feta els déus, apropiada per un o altre: la muller d’un hèroe o d’un rei no es pot pas estar quieta com la d’un trist marxant, i li convenen altra vida, altra sort. I, si no, mira la sort d'Helena: amb ella tots els pobles s’han commogut i dividit; per ella s’ha encès la guerra, han combatut els héroes i fins els immortals, ha cremat Troia i el món va ple de cants. Qui fos com ella! robada i duta per la mar, plorosa, amanyagada en un i altre reialme, el seu cor combatut per tants afectes, adorada, perduda, recobrada… Ditxosa d’ella!