Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/25

Aquesta pàgina ha estat revisada.


i se m’han emportat; pro de seguida

les he fetes tornà i ja no et perdíem
de vista. Mes bé prou m'he adonat prompte
que no et calia ajuda ni defensa;
que ell no sols t’implorava humil i míser,
sinó que era, ademés, un home noble.

Naus. Ho és, Dimántia, ho és: en sóc segura.

Es com un rei, Dimántia; és com un héroe,
és com un immortal: que no el senties?

Dim. Es veu que ha patit molt: no és lo que et deia?
Naus. Ha patit molt, ha patit molt, Dimántia.

Pro, aixís i tot, no has vist quina presència?
¿No has sentit quin parlar, quines paraules
me deia tan de seny i ben portades?
¿No has observat la pausa amb què es movia
i amb quina reverència? I la veu seva
quin so té! sembla d’or: no és cert, Dimántia?
Sona el mateix que un cant, diga el que diga,
mots lleugers i enternits, o bé espantosos,
aponderant les gestes més horribles.
Mai perd el seu compàs, ni una musica
que té fonda i igual: sembla un poeta
que amb el cant glorifica les més fortes
passions i les penes més amargues.
Ai, Dimántia!… no sé… no sé el que em passa.

Dim. Estàs commosa, sí, estàs encesa,

estàs febrosa i tot. Què tens, Nausica?
És l’espant, no és vritat?, és la sobtada
troballa d'un estrany, és la conversa
de fets tan extremats, és aquest home,
tan diferent de tots els que sols veure.

Naus. Oh! sí: vivim aquí molt retirades;

no sabem res del món ni de ses terres,
i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria
anar lluny, anar lluny, a la ventura,