Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/244

Aquesta pàgina ha estat validada.

no els donis més que una almoina, i encara deixa que te la captin.
— No — va respondre Zarathustra: — jo no dono almoines: no sóc prou pobre. —
El vell sant se'n va riure i va dir:
— Doncs fes que te'ls acceptin, els teus tresors! No se'n fien, ells, dels solitaris; i no s'ho creuen, que quan anem an ells siga per donar tresors. Les nostres petjades sonen massa solitàries pels carrerons. I quan de nit, des del llit, senten passar un home molt abans de sortir el sol, pensen: « — És un lladre. A on deu anar?»
No vagis an els homes i resta en el bosc. Val més que vagis a les bèsties. ¿Per què no vols ésser, com jo, un ós entre els óssos, un aucell entre els aucells?
— I què fa, el sant, en el bosc? — preguntà Zarathustra.
El sant va respondre:
— Faig cançons i les canto; i, quan faig cançons, ric, ploro i bruelo; i aixís alabo a Déu.
Amb cants i rialles i plans i bruels alabo an el Déu que és el meu Déu. Mes tu, quin present portes? —
Quan Zarathustra hagué sentit aquestes paraules, saludà an el sant i li va dir: — Jo, què puc donar-vos? Val més que em deixeu anar de seguida perquè no us prengui res. — I així van apartar-se l'un de l'altre, el vell i l'home, rient com dos infants.
Quan Zarathustra va ésser sol, parlava al seu cor així: — Com pot ésser? Aquest vell sant, en el seu bosc, encara no ha sentit a dir-ne res, de que el seu Déu és mort! —

Quan Zarathustra arribà a la primera ciutat, que està en els boscos, va trobar molta gent junta a la plaça per a veure un d'aquests que ballen passant la corda. I així parlà Zarathustra al poble: