Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/242

Aquesta pàgina ha estat validada.


II


TROSSOS DEL PREFACI


Quan Zarathustra va tenir trenta anys, deixà la pàtria i el mar, i se’n va anar a les muntanyes. Allí fruí del seu esperit i de la seva soletat, i en deu anys no va cansar-se'n. Però al capdavall se va mudar el seu cor... i un matí es va llevar a trenc d'alba, caminà vers el sol, i així va dir-li:
— Astre gran: ¿quin goig tindries si no fossin aquells a qui il·lumines?
Deu anys t'he vist entrar en la meva cova, i t'hauries cansat del camí i de la llum teva si no fos jo, i la meva àliga i la meva serp. Mes t'esperàvem cada matí, preníem de ta llum exuberant, i et beneíem per ella. Mira: fart estic de la meva saviesa, com l'abella ho està de massa mel, i em calen a l'entorn les mans que s'estenen.
Jo voldria donar-la i fer-ne parts fins que els savis d'entre els homes tornin a acontentar-se amb llur follia i els pobres amb llur riquesa.
Per això haig de tornar avall, al fons, com tu fas al vespre, que vas dintre el mar i aportes llum fins al món profond... tu, astre riquíssim.
I jo, com tu, haig de pondre'm: així ne diuen els homes vers quins jo vull davallar.
Doncs beneeix-me, ull serè que pots mirar sense enveja la més grossa benaurança.
Beneeix la copa que vol vessar-se perquè en regali