Aquesta pàgina ha estat validada.
els amors de la lluna s’acabaren.
Ai, com us esblaimeu davant l’albada!
Sí que ve, sí que ve:
ve resplendint d’amor envers la terra,
que tot l’amor del sol és innocència
i anhel de creació...
Mireu, mireu que impacient avança
per sobre el mar!
¿No sentiu ja l’ardenta alenada
del seu amor, la seva set?
Vol abeurar-se en el mar,
absorbir-lo tot ell cap a l'altura...
I el mar, frenètic, sos mil pits aixeca.
Vol ser besat, eixugat per la set del sol.
Vol ser aire i altura i camí de llum,
i vol ser llum...
Cert que, com ama el sol, jo amo la vida
i tota mar profonda...
Tot lo que és fondo a mi! A la meva altura!
I això és de lo que jo en dic pensament. —
Així parlà Zarathustra.
