Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/233

⁂

Pensatiu està el rei. Pensa en el somni
d'aquella nit, i en la rondalla encara
de la meravellosa flor, i en lo profètic
del poderós amor que el penetrava.
De l'hoste que tot just partit se n'era,
li sembla sentî encara les paraules,
i veu anâ i venî aquell raig de lluna
per la finestra tota ressonanta
dels cops del vent, mentre ell se consumia
en l'ardènda que el pit li arborava.
—Edda—digué:—¿quin és el desig íntim
del cor aimant, i son dolô inefable?
Digue'-ho, perquè, ara que el poder és nostre
i el temps és arribat, volem complaure'l.
—Oh! Fes que els temps més enemics no es sien:
passat i esdevenî al present enllaça:
hivern, estiu, tardor i primavera
sia tot u; i en pau aparellades
se trobin senectut i jovenesa,
formant una edat sola, suau i gaia.
Llavores, bon espòs, bé podrà dir-se
que la font dels dolors s'és estroncada
i que el cor ha alcançat tots sos desitjos.—
Així parlà la reina. Va abraçar-la,
tot amorós, el rei, bo i responent-li:
—Ara tu has dit la celestial paraula
que de tant temps a flor dels llavis era
de tants; pro els teus l'han dita pura i clara.
Que portin de seguida la carrossa,
i aquí durem els temps de l'any i els altres.