| Ulis.
|
Alçant la vista,
he obirat, no molt lluny, sota un gran roure,
un tou de fulles seques entre mates.
M’he alçat, i, tremolant de tots mos membres,
m'he sepultat dintre del boíl, exánime.
Llavors una calor benefactora
m’ha invadit, i m’ha entrat una son dolça.
D’ella m’han tret uns xiscles d’alegria,
i per entre les mates contemplava-us
corrent al sol vora del riu. Llavores,
per demanar socors, com fera eixia
de mon cau, i, havent vist robes esteses,
me n’he volgut cobrir ans que em veiésseu;
pro m'heu vist i he fugit prenent eix manto.
A la volta del riu me retirava,
rentant-me tot el cos i les ferides;
i ara venia a demaná-us clemència
i socors. Altra volta tes companyes
han fugit dayant meu. Pro a tu, graciosa,
veig que la pietat t’ha fet valenta.
Sien mercès als déus. I ara et demano
socors: dóna'm vestits de què em cobreixi;
do'm pa, que en tinc necessitat; procura’m
algun repòs, i, a l’últim, bon guiatge
per torná a casa meva, si els déus volen
que acabin mos treballs; que ta presència
|
