Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/227

Aquesta pàgina ha estat validada.


No hi ha aquí ningú que es queixi,
ni ningú que vulga anar-se'n,
si una sola volta a taula
seu en sense esglai.
Aquí no es senten més llàstimes,
ni s'hi veuen més ferides,
ni s'hi han d'eixugar llàgrimes,
i l'arena del rellotge
no s'acaba mai.

Submergit en la grandesa,
penetrat de la dolçura,
nostre cor veu el cel sempre
sense un núvol, blau.
Voleiantes vestidures
sobre prats en primavera
se'ns enduen on és l'aire
sempre tebi, suau.

Mitges nits plenes d'encisos,
cercle mut d'obscures forces,
pler dels jocs misteriosos,
sols nosaltres vos sabem;
sols nosaltres en l'altura
som a punt de caure a terra
a torrents, o bé a gotes
si en rosades ens desfem.

No ens fou prou amor la vida,
i ara amb joia més profonda
els torrents de l'existència
van de cor a cor;
se barregen i es separen,
i, enfortint el cor, hi lluiten,
i eixa lluita és la més alta
vida de l'amor.