Oidà! La Bruixa s’ha acabat!
Ben jugat!
Vaja si és bon plat!
S’ha acabat l’embruixament
inclement.
S’ha acabat, amén!
(Agafant-se per les mans.)
Sí! Ballarem contents
sens témer poc ni gens.
Volta’l, al mal casal!
Ja no ens pot fer cap mal!
Ah! oidà! Ah! oidà!
Ah! oidà! Ah! oidà! Oidà!
(Van ballant, agafats, cap a la Casa de Sucre.
Quan hi arriben, el Ton s'aparta de la
Guida, entra corrents a la casa, tanca la
Porta, i per la finestra de dalt li tira pomes,
peres, préssecs, nous daurades, i tota mena
de dolços i confitures. Mentrestant el forn
de la bruixa comença a espetegar forta-
ment, s’alça una gran flamarada, s’esquer-
da amb gran soroll, i cau amb terratrèmol.
El Ton i la Guida corren, fugint aterro-
ritzats, i resten amb la boca badada. La seva
admiració creix quan veuen tot de nens afi-
lerats al seu entorn, que els va caient a trossos
la pasta que els revestia.)
Ai! ai! D’on han sortit, aquests nens?
