Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/174

Guida. (Esparverada.)
Déu meu! Què dius? No hi ha camí?

Ton. (Aixeribint-se.)

I que ets poruga! i ai, Senyor!

Jo só valent: no en tinc, de por!

Guida. Ai, Toni! Jo em moro, trista de mi!

Ton. Au, Guida! prou! No em veus a mi?

Guida. Jo veig quelcom, lluny, dins la fosca nit.

Ton. Serán les albes de blanc vestit.

Guida. I allí… quelcom fa ganyotes rient.

Ton. ( Tremolant.)
Se… se… será algún salze que el mou el vent.

Guida. (Precipitadament.)

Ai! Quin badall ha fet tan trist!

Tu, Toni, Toni: no l’has vist?

Ton. (Més alt.)
Te dono una morma! Ho sents? Jo et flic!

Guida. (Amb angoixa.)
Ai! tu! Repara! s’acosta un llumet!

Ton. Ah! És allò que es diu foc follet!

Guida, fes el cor fort, per Déu!… Té!
Veuràs quin bon crit faré!
(Va cap al fons, i, posant-se les mans a la boca,

fa un crit molt fort.) Qui hi ha?

Veus sempre més lluny, com a eco.

Hi ha... hi ha... hi ha... hi ha... ha...

(Se sent el cucut llunyíssim.)

Guida. (Mig tremolosa.) Hi ha algú, per ’cí?

Veus. Sí!… Sí! (Se sent el cucut llunyíssim. Els
nois tremolen.)

Guida. (Baixet.) No ho has sentit, com deia:—Sí?—

Toni, ben segú que hi ha algú! (Plora.)
Ai, mare! Ai, mare! Qui fos a l’escó!

De nit, el bosc, fa una grossa po!

Ton. Tu, Guida, jo estaré fort i ferm.