|
|
— Ah! Nausica, Nausica! I dones, què penses?
Ai! que mandrosa et posà al món ta mare!
Abandonades tens les teves robes
sense rentar-les, i entretant jo pensó
que ja s'acosta el dia de tes bodes,
en què et caldrà cobrir amb gentilesa,
el teu cos virginal, de llenç blanquíssim,
i que en facis presents a tes companyes,
tal com les noies endreçades solen
i tothom els hi alaba. Doncs aixeca't
i anem's-en a rentar en la ribera,
un tros amunt de l'ample mar, i a l'ombra
totes t'ajudarem; mes tu no et torbis. —
Aixís parlares, i mos ulls s'obriren
desperts, i vaig restar tota admirada
en l'alba que la cambra m'esclaria.
Llavores m'he aixecat ben diligenta,
i he anat a trobà al pare i a la mare.
La mare estava ja en la llar, seguda
dolçament amb el fus i la filosa,
torcent entre sos dits la llana fina,
voltada de ses dones. I el meu pare
l'he trobat presidint en l'alta sala
el seu reial consell. Li he dit: — Pare:
voldria, si tu ho vols, que m'aparellin
aquell carro de rodes tan lleugeres
per anà a rentà al riu la meva roba,
i la teva també, que ja t'agrada
mostrar-te ben polit, rei entre prínceps.
També la dels germans: cinc fills te resten
fadrins encar, que els plau entrà en la dansa
amb vestits de blancura immaculada,
i es refien de mi... — Res més li deia,
perquè del sòmit i les meves bodes
no li he gosat parlar... Mes ell mirava'm
|
